La dignitat de Catalunya

Com moltissims altres bloggers, em sumo a la iniciativa i recolzo l'editorial publicada per una dotzena de diaris:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

De l'avortament, la píndola postcoital i els anticonceptius

De la nova i discutida llei sobre l'avortament i de la píndola del dia després n'hem sentit a parlar aquests dies fins a no poder més.
Tots han dit la seva. No voldria entrar ara a discutir sobre si la nova llei és o no adequada, potser considero que s'ha fet un pas massa endevant del que necessitava la societat. Les lleis responen a necessitats de la societat i potser no era aquesta la necessitat real... I el punt en el que em manifesto completament en desacord és en facilitar l'avortament, en noies de 16 anys sense coneixement dels pares. I més endevant us aclariré per què. De la píndola del dia després... sempre se n'ha parlat, insistint en que no és un anticonceptiu que s'hagi de pendre de forma habitual, potser per què realment no és un anticonceptiu (llegiu l'enllaç a la wikipedia per saber com funciona), tot i que realment la noticia ha estat el fet de poder-se vendre lliurament en farmàcies sense recepta medica. Tampoc hi donaré mes voltes. Sincerament, si s'han pres mesures prèvies que han fallat, i se n'està correctament informat de les conseqüències entenc que es faciliti la dispensació d'aquest medicament abans de que la fecundació vagi més enllà.

Tot i així... em sembla que ningú està mirant realment per disminuir la taxa d'embarassos no desitjats, crec que tots estan fent simplement política en el sentit més ampli de la paraula i que busquen a sortir en els mitjans de comunicació. Considero que ningú dels que hi han contribuit a que tot això fos noticia han treballat realment per l'educació sexual, simplement busquen titulars, i el camí més curt, en lloc de treballar per a una sexualitat responsable.
Com a dona me sento indignada, inclús desamparada. No és només que en cas de tenir una situació personal complicada i en cas de quedar-me embarassada em posin en safata l'avortament. Per mi no és això el realment greu.

Lo greu és que cada mes una dona que vulgui pendre anticonceptius, que també es compren des de fa moltissims anys en farmàcia sense recepta, o que una parella ( més o menys estable, parlem de sexe, només sexe ara mateix) decideixi utilitzar preservatius ha de desemborsar una quantitat gens considerable de diners que no ve compensat ni reemborsat de cap manera.
Per què la píndola del dia després acaba sent gratuita en algunes comunitats, per què els avortaments amb la nova llei entren pràcticament tots amb la cobertura donada a la seguretat social i en canvi uns anticonceptius orals han de pagar-se íntegrament cada més per la dona que els pren? per què no es financia això? per què els preservatius no són també gratuits?
No ho entenc. Casi vint euros al mes costa un anticonceptiu oral. Per què això no està cobert per la seguretat social? I en canvi sí ho estigui quan l'embaras ja és present?

Si diem que l'educació sexual és important... quin sentit té que com a pares, educadors, etc eduquis en la responsabilitat quan el ser responsable té un cost econòmic i el no ser-ho una gratuitat i ajuda cada cop millor vista socialment? per què si una noia de 16 anys pot tenir relacions sexuals consentides, quedar-se embarassada i avortar o preocupar-se després de tenir relacions sexuals i pendre la píndola de l'endemà sense haver de donar explicacions i en canvi, si no té mitjans económics sí que hagi de pagar un anticonceptiu sigui del tipus que sigui?

Ens ho hem plantejat bé això? No hauriem de treballar una mica més la prevenció i ajudar-la a fer-la possible? Si jo com a dona, vull triar si vull o no estar embarassada... no té més sentit que ho pugui decidir abans de tenir relacions sexuals en lloc d'haver-ho de decidir després sense tenir en compte el cost econòmic que això tingui per mi?

Quan es busca feina II

Les noticies sobre la manca de feina, més concretament, sobre la destrucció de feina no són gaire positives. De fet, tot ens porta a un pessisme que, malgrat ser casi inevitable no ajuda gens a l'actitud que hem de pendre quan hem de trobar o canviar de feina... o simplement, quan hem de mantenir la que tenim.

La importància de l'actitud molt sovint passa per devant de l'aptitud que té la persona... I per a tenir una actitud correcta cal , en part, tenir consciència de què busquen les empreses i què podem fer per tal de no sentir que estem perdent el nostre temps sense feina. Voldria remarcar que el que indico i comento és sempre a grans trets i que no tot és vàlid per tots. Precisament l'época que ens toca no és caracteritza precisament per una homogeneïtat entre els que busquen feina.

I tot això el que fa és que actualment sigui una época molt dolça per a les empreses demandants de feina, són pocs els que oferten i la demanda s'ha tornat molt exigent. I això s'ha de tenir molt clar. Si abans es buscava un técnic, un comercial, un gestor de persones... ara és busca que la mateixa persona sàpiga:
- Fer bé la feina, i per tant tingui una formació complerta, tingui experiència, i demostri competències després executant la feina encomanada.
- Saber vendre. El sector comercial continua sent dels més demandats, però inclús quan la feina sol·licitada o ofertada no és del sector les habilitats comercials són buscades en els perfils personals.
- Gestió de persones. Malgrat que no tots han de ser caps, sovint es busquen persones amb recorregut per a poder-ho ser algun dia, i per tant cal estar preparat per això. I també per a saber treballar amb altres persones. Dificilment les empreses busquen individualistes que no siguin assertius i aprenguin a negociar no ja amb els clients, sinó amb els companys, caps i subordinats.
Per tant un bon professional, avui en dia ha de ser polivalent, i ha de tenir doncs un ampli conjunt d'habilitats i actituds que o bé es tenen o bé s'han adquirir. Per això recalco un cop més la importancia de la formació en moments en que resulta complicat trobar feina. La formació i el coneixement del que s'està buscant són fonamentals. Actualment els sectors amb més demanda són, a part de les ventes i comercial, l'atenció al client, producció, logística, turisme, informàtica i sanitat (segons Ranstad).

És molt important que la persona que busca feina sigui conscient que buscar feina és una feina en sí.
Cal mantenir l'horari. Dormir les nits i llevar-se aviat al matí. Tenir una organització dels dies, saber on i com buscar, repartir el temps, i dedicar intensament moments i èpoques a la formació. Mantenir el ritme, i tenir una actitud positiva. I això també quan la feina ja es té. Ara més que mai no hi ha prou amb mantenir un status quo.
I unit a l'anteriorment comentat, ser flexiu , la flexibilitat ampliament entesa és sumament important i a tenir en compte: tenir inquietuds, saber que encara tenim molt per apendre, evitar la rigidesa (en la forma de treballar, en la forma de buscar feina, en les relacions interpersonals...), estar disposats a canviar i estar permanentment oberts a la innovació. La innovació en tot el significat que té.
I tot i que la innovació no necessariament és tecnologia insisteixo en que la feina cada cop més es troba en la web 2.0.

La vida en xarxa

Demà dilluns, al dematí, s'emetrà a Calafell Ràdio (tot i que potser més endevant es fassin conexions des d'altres emisores ), a la 107.9 FM l'espai "La vida en xarxa" que porta el Rafael Pardo, integrat dins el magazine L'Aparador que condueix la Marta Rius. D' una durada aproximada de quinze minuts, s'hi dedica temps a la tecnologia i noticies relacionades amb ella, a la Penedesfera repassant blocs i articles publicats durant la setmana i a entrevistes a blocaires relacionats amb les TIC i Web 2.0, amb la Penedesfera o del territori, o politics dedicats al sector de la societat de la informació.
És per tant un espai amé i dirigit a un ampli públic potencialment interessat en totes aquestes qüestions.
La part dedicada a les entrevistes es realment variat i enriquidor, de moment: Daniel Garcia Peris, Raül Buira, Carles Rion, Sylvia Angelet, Ramon Masip, i molts més, inclús jo mateixa!

La vida en xarxa té també usuari a Twitter, i Blog per a poder-ne fer un seguiment totalment 2.0. I podeu fer-vos admiradors a Facebook de L'Aparador. D'aquesta manera, tot i que no poguessiu sentir el programa en directe, podreu seguir-lo després i estar al dia de tot el que es vagi emetent i comentant.
En fi, altament recomanable. :-)

Martes y 13

No sóc gaire supersticiosa però tampoc diré que no ho sóc gens. No crec que tot allò que ens passa sigui casualitat ni tampoc que tot estigui predeterminat... Però aquest cop si que hi ha algo que m'ha cridat l'atenció. És en un dimarts 13 que es reuniran a la Casa Blanca el President del Govern d'España amb el President d'EEUU des de fa poc més de vuit mesos i recentment distingit amb el Premi Nobel de la Pau. Ja em sembla bé ja que es reuneixin els dos presidents...! Més aviat espero que no quedi "gafada" la trobada... Massa aconteixements que simbolicament es donen de forma simultània en el temps.
Demà té lloc "la celebración del día de la Fiesta Nacional" , representant-se tots els cossos de l'exercit (Legió , Guardia Civil, Exèrcit de Terra, Mar i Aire, la Guardia Real, la Cavalleria, la Patrulla Aguila, els cazas...), no em vull ni plantejar quin cost econòmic té aquesta parafernalia! No sé jo si és ara el millor moment per fer ostentació de res... i molt menys del poder de l'exercit del país quan no acabem de mai de rebre en forma de goteig constant els joves morts a la guerra de l'Afganistan. Ens vam retirar d'Iraq per a tenir més presència a Afganistan? no ho he acabat d'entendre mai això... I no qüestiono la presència d'España a les diferents guerres del món, desgraciadament no estem sols i l'ordre mundial es basa més en la demostració de poder allà on hi ha possibles fonts econòmiques que en qualsevol altre raonament..
A tot això, com deia al principi, un cop complim amb la tradicional exposició de "las Fuerzas Armadas", el President Rodríguez Zapatero es reunirà amb el responsable de l'exercit d'Estats Units, que té ara mateix les dues guerres mencionades anteriorment a ple rendiment (no les va encetar ell, cert. Afganistant l'arrastrem des de l'atemptat del 11 setembre i Iraq encara no sé molt bé per què). Es reunirà amb un President dotat d'una poderosa oratoria que no sé si el nostre president podrà igualar, però també amb el President d'un pais que manté la Pena de Mort amb total lleugeresa i impunitat. Un President això sí amb el Nobel de la Pau. Un Nobel que s'ha guanyat abans de conseguir-lo.
Massa posts a blogs, articles a diaris i noticies televisades s'han dedicat a aquest fet. Twitter bullia només saber-se la noticia i finalment no he pogut resistir la temptació de no fer com si res per què altres ja ho han escrit. Quan es va conéixer el Nobel de Literatura d'aquest any em vai avergonyir de no saber qui era, de saber que mai havia estat traduida al català, que a España s'havia inclus descatalogat. Ara penso que el desprestigi va de la mà d'un Premi que pensava que activistes russos, disidents xinos i sobretot aquest any, la Fundació Vicençs Ferrer mereixien per fets més que per paraules. Oratoria, paraules, esperances i il·lusions hi són darrera de moltissimes persones que dia a dia ens acompanyen en la vida. Casi un milió d'euros haurien donat molta més pau als descastats... tot i que el nostre president consideri que la concesió del premi a Obama té un "alt valor estratègic".

Tag del día #subidadeimpuestos

Seguramente es el tema del día, tras la reciente comunicación del Gobierno respecto la subida de impuestos. Se anunció que las rentas más altas harían el mayor esfuerzo aunque realmente no será así. Todavía me pregunto por qué este año se ha suspendido el Impuesto sobre el Patrimonio, aquel que sólo pagan los que realmente tienen patrimonio... valga la redundancia.
Intentaré resumir los aspectos más relevantes de la anunciada subida, no sin antes recordar los incrementos que ya sufrimos nada más comenzar el año, no sólo de impuestos (municipales) si no en los gastos diarios de cualquier ciudadano de la tan recurrida clase media.

- Subida del IVA: a efectos prácticos, lo que antes tributaba al 16% ahora lo hará al 18% (tipo general), y lo que antes era al 7% ahora será al 8% (tipor reducido, hostelería por ejemplo). El básico, seguirá al 4%. Esto a partir de Julio del año que viene, supongo que confiando en que entonces la subida no disminuya aún más el consumo. Pero mi pregunta es, no coincidirá esto con un momento de inflación?
Aunque se anunciaron medidas limitadas en el tiempo, salvo error por mi parte, he leído su inicio pero no su final.
-Eliminación de la deducción de 400 euros del IRPF: fue un anuncio de campaña electoral cumplido. Y benefició a clases medias la paga que se hizo, pero a mi entender el incremento que suponen en la nómina mensual ha sido una decepción para muchos. La retirada de este "pago a cuenta" que nos hacía Hacienda se recuperará, al menos en parte, cuando presentemos en el 2011 la declaración de la renta sobre el año 2010. Cierto que la deducción desaparecerá, y que por tanto se perderá derecho a ella, pero hasta ahora la retención en la nómina era inferior a la que nos hubieran aplicado. Al hacer la declaración en el año 2011 nos devolveran de acuerdo a lo que realmente nos deberían haber retenido. De ahí que diga que "en parte" se recuperará, como siempre ha pasado a quienes les devuelven.
-Incremento del Impuesto sobre las Rentas del Ahorro: realmente, esto sí perjudicará a quienes tengan más ahorro. Los rendimientos declarados inferiores a 6.000 euros tributarán al 19%,(un punto más que actualmente) y los demás hasta el 21%. Ésto último sólo afecta al 6% de la población. En cualquier caso, esto favorecerá el ahorro en fondos de inversión y seguros por el diferimiento en el pago de este impuesto y la bajada de remuneración de los depositos financieros. Tengo mis dudas que decir que "favorecerá el ahorro de..." sea fiel a la realidad.
-Reducción (sí... reducción) del Impuesto de Sociedades: se reduce en un 5%, situándose en el 20% para pequeñas y medianas empresas de hasta 25 trabajadores y facturar menos de 5 millones de euros.
Para más adelante quedan las comentadas eliminaciones de las deducciones por adquisición de vivienda y alquiler.

Comprensible tal vez la subida de impuestos. Era de cajón.
Lo dificil de asumir es la sensación de "no planificación" y de toma de medidas a corto plazo, como ha venido ocurriendo últimamente. A parte de subir impuestos, lo que debería de haberse controlado es el gasto público. Se primó por ejemplo la obra pública rápida y con efectos immediatos en el empleo (plan E), pero a la vez efectos pasajeros y con gran gasto. Echo en falta transparencia y responsabilidad detallada del gasto público. Reducir el gasto del sector público es una forma de afrontar el deficit, unido a la anunciada subida de impuestos y la emsión de deuda pagadera. La emisión de deuda en cambio no se incrementa, tal vez por que tenemos demasiada deuda externa.
Simplemente pongo de manifiesto de forma resumida en qué consiste, de momento, la subida de impuestos, y me quedo con la sensación que olvidamos la amenaza de paro creciente, la fuerte deuda de las familias, y las dificultades del sector financiero en general. Tal vez, más que la subida en sí, me da más miedo que sea una medida más a corto plazo y no una reestructuración profunda de estrategia a medio y largo plazo para mejorar la economía española.